Diari d’un lladre d’oxigen

L’única cosa que semblava que l’emocionava eren els diners. Quan sorgia aquest tema, els seus ulls preciosos es dilataven. I què? No l’hi puc retreure. Si a les dones els agraden tant els diners és perquè els homes els posem difícil que arribin a aconseguir-los. Si els volen, ens han de fer tot de massatges a nosaltres i als nostres egos. Si no fos així, no ens farien ni cas. Excepte per fotre un clau de tant en tant. Res gaire diferent de com les tractem nosaltres.

Diuen que hi havia una novel·la en què en Holden Caulfield era alcohòlic i la Lolita l’ajudant d’un fotògraf i que, d’alguna manera, es van trobar a Nits de neó (de Jay McInerney). A ell l’encegava l’amor. A ella, l’ambició. Diari d’un lladre d’oxigen és una novel·la honesta, hilarant i que et trenca el cor, però, sobretot, una relació molt realista del que ens fem els uns als altres i del que permetem que ens facin.»