Al segon semestre, a Més Llibres fem una aposta clara per la força de les històries que trasbalsen, per personatges que desafien el món tal com el coneixem, per veus que sacsegen la quietud.
Tant si és a través d’una criatura nascuda del dolor més fosc, com d’un poble que parla a mitges o d’una dona que comença de zero amb una claredat tallant, les tres novel·les que publiquem molt aviat tenen una cosa en comú: després de llegir-les, ja no ets exactament la mateixa persona.
A les llibreries el 3 de setembre
MONSTRILIO, de Gerardo Sámano Córdova (traducció de Sebastià Portell)
Un relat salvatge i visceral sobre el dol, la maternitat i la monstruositat que habita sota la pell del que estimem. Després de la mort del seu fill Santiago, la Magos fa un gest irracional i carregat de desesperació: extreu un tros del seu pulmó i se l’endú. El que comença com un acte de dolor pur es transforma en una aberració impossible: aquella carn creix, canvia, pren forma. Així neix Monstrilio. Criat amb amor, però devorat per una fam inhumana, el nen-monstre es debat entre la seva humanitat i la seva naturalesa primitiva. A mesura que creix, intenta encaixar al món real, però la seva ànsia de carn i d’afecte l’arrossega a límits extrems. Monstrilio és una faula fosca sobre el desig d’immortalitzar el que hem perdut, però també sobre allò que passa quan ens neguem a deixar anar el passat.
A les llibreries el 3 de setembre
QUI DIU I QUI CALLA, de Chiara Valerio (traducció de Sara Serrano)
Un crim. Una dona que ningú no coneix del tot. I un poble que ho observa tot, però no s’atreveix a parlar. En una petita localitat del sud d’Itàlia als anys noranta, tothom sap qui és tothom i ningú no gosa dir res. La Lea, la narradora, és advocada, mare, parella d’un militar, i viu immersa en la rutina i les convencions. Fins que apareix la Vittoria: una dona enigmàtica, d’edat indefinida, amb una aura que la fa gairebé intocable. La Vittoria irromp en el paisatge estàtic del poble amb la seva llibertat sexual, la seva relació amb la Mara —massa íntima per ser només familiar— i un magnetisme gairebé místic. Diuen que és farmacèutica, però també curandera, jugadora de cartes, experta en plantes... Ningú no sap ben bé d’on ve, ni què amaga. Quan un cadàver apareix en una banyera, el misteri creix, però no hi ha ningú que trenqui el pacte de silenci. En aquest món de murmuris i mitges veritats, el que es diu i el que es calla és igual d’important.
A les llibreries el 5 de novembre
LA MEVA TERCERA VIDA, de Daniela Krien (traducció de Maria Bosom)
Una dona sola. Una casa massa gran. Un silenci que pesa com el dol que no cessa.
Linda s’ha retirat del món. Després d’una operació de càncer i la pèrdua sobtada de la seva filla de disset anys, ha tallat tots els vincles amb la seva antiga vida: la ciutat, el marit, la feina, els records. Ara viu en una granja freda i esquerpa a l’est d’Alemanya, envoltada de camps, boira i gent trencada. El cos demana pastilles, i l’ànima només vol oblit.
En aquesta tercera vida, res no és segur. El seu exmarit ha refet la seva existència amb una escriptora d’èxit, el pis on vivien s’ha posat en venda i els pocs que l’envoltaven desapareixen un a un. La Linda cau, i cau més, fins que tocar fons es converteix en rutina. Però el jardí —aquell espai viu i imprevisible— li imposa una altra temporalitat: la de les plantes, les estacions, la repetició tranquil·la de l’esforç.
Una història que creix com les arrels sota terra, gairebé imperceptible, però imparable.